Foto: Natàlia Alarcón

Et mostres nua, generosa i senzilla, com ho gemeguen les muntanyes que vas ser. Cada respir dels turons, que reposen l’altiplà, porta alè d’amor a l’ésser humà, i un neguit, la coïssor de les ferides, del trepig de la ignorància i el menyspreu de la cobdícia. Genocidi. De les llàgrimes, del plor, n’has fet aigua que braveja al congost. Esperes pacient i callada, trenant puntes de coixí, donant recer a la llera d’un riu, que parteix en dos la teva ànima. I des d’Ani, gran ciutat a l’antigor, ciutat fantasma a hores d’ara, et contemplo, Armènia, dividida pels humans a qui sempre has acollit. M’agrades tal com ets, lluny de fronteres, amb la brisa que passeja per la dermis del teu cor, i responc el teu somriure.

(Des de la ciutat d'Ani, esplendorosa com Bagdad, Constantinoble, o El Caire, actualment la ciutat fantasma que fa frontera entre Turquia i l'Armènia actual. La imatge reprodueix el moment i el lloc des d'on vaig escriure el text).

Text: Miquel Santaeulàlia ("alalleradelnil.blogspot.com.es")